SINDICALISTES CONTRA LA MORDASSA

       El govern del Partit Popular (PP) ha destacat pel seu afany polític de submissió de qualsevol focus de protesta davant la seva política classista, i han assolit la cúspide amb la recentment aprovada Llei Mordassa, tot i que ja s'havia manifestat de manera nítida en l'actuació de les forces policials des que els PPoppulars van arribar a la Moncloa.

Per descomptat, la corretja de transmissió política i econòmica del govern a Catalunya, l'administració autonòmica dirigida per la difunta Convergència i Unió (CiU) i el Molt Honorable Artur Mas, ha contribuït eficaçment als plans governamentals, tant des de l'àmbit econòmic com a polític-repressiu, ja que el seu braç armat, els Mossos d'Esquadra, s'han distingit pels seus usos i abusos en el quadre d'honor de les forces policials espanyoles.

No cal dir que cap govern va il·legalitzar als sindicats CCOO i UGT, instruments molt útils per al bon curs de les relacions laborals. Aquests sindicats són exemples de convivència i connivència en pau i harmonia amb l'statu quo i formen part del sistema de congelació de les lluites sindicals.

No hi ha més que veure, assenyala Eva, "aquestes reunions d'hotel entre empresaris i sindicats majoritaris, de les que surten les propostes conjuntes que després ens trobem a la taula negociadora dels sindicalistes de CGT".

Performance davant la Borsa de Barcelona

       No és necessària una llei clara i directament repressiva de l'acció sindical quan hi ia tants ressorts de constricció contra aquesta activitat; per exemple, els molts mecanismes encoberts per acomiadar a qui pretengui crear un comitè en una petita empresa o decideixi participar en una vaga.

Però sorgeix el dubte sobre si legislar contra la protesta pública, cas de la recent Llei Mordassa. Eva sosté que la repressió està condemnada al fracàs, més tard o més d'hora: "La gent estava perdent progressivament la por, per això han promulgat una llei així, per atemorir de nou".

Una llei, per cert, que té la barra d'identificar el sindicalisme radical (per així dir-ho) amb el terrorisme. "Tenen por la generalització de pràctiques com el escrache, les ocupacions, etc.", apunta Laura, i prossegueix: "Quan se'ns assignava un caràcter residual no ens tenien por, però els preocupa veure que s'incrementa la nostra capacitat de convocatòria", asserció que Eva recolza amb dades: "A la vaga general del 20 de juny de 2002, el principal piquet informatiu de CGT a Barcelona va tenir més de dos mil persones, tota una manifestació que des de Portal de l'Àngel-Plaça Catalunya va baixar per les Rambles i Plaça de Sant Jaume, i va acabar a Via Laietana. Va ser la primera vegada que a Barcelona es convocava un piquet central que va realitzar un recorregut pel centre de la ciutat, i des d'aquesta data les convocatòries que realitzem compten amb un ampli suport social i sindical ".

Entre bromes, recorden ambdues que els fotògrafs s'acostaven els sindicalistes per preguntar-los: "Bé, i quan la aneu a liar?". I les dues es lamenten que és habitual que els actes dels grans sindicats tinguin àmplia cobertura en premsa, mentre que els de CGT només apareixen en els mitjans quan hi ha incidents.

De la mateixa manera que el lleó no és tan ferotge com el pinten, de vegades els coneguts incidents tampoc ho són tant, encara que es pretengui magnificar amb fins perversos. En aquests casos passa, com tantes altres vegades, que importa més que s'esperava que el certament esdevingut. Així va passar davant la Borsa de Barcelona, ​​el 29 de març de 2012, jornada de vaga general:

A les dotze del migdia, els piquets de CGT confluïen a la Plaça de Catalunya, juntament amb altres grups alternatius, moviments socials, de barri, etc. L'assistència va ser impressionant, unes 10.000 persones que van enfilar el Passeig de Gràcia per prosseguir amb el seu recorregut reivindicatiu. Al principi del passeig es troba la seu de la Borsa de Barcelona, ​​símbol de l'especulació que els sindicalistes no podien passar per alt. Davant de l'entrada de l'immoble (tancada amb pany i clau i protegida en el seu interior pels Mossos d'Esquadra) es va improvisar un acte de protesta, "perquè una imatge val més que mil paraules", assegura Laura. Una acció innòcua, valgui dir, doncs cap persona va patir danys ni va estar en perill. "Nosaltres mateixos ens cerciorem que la Borsa estava tancada. Eva va posar una cinta de plàstic blanca i vermella a la porta, per donar colorit a la performance. Hi havia mossos dins i fora, a més de càmeres de seguretat i la premsa. Anàvem a cara descoberta perquè no habíanada a témer. Era un acte reivindicatiu de CGT i no teníem cap inconvenient en què se'ns pogués identificar". Portaven una caixa de cartró plena de papers, amb consignes escrites en el seu exterior. Prossegueix Laura: "Vam posar la caixa davant de la porta, però apartada d'ella, i la vam encendre després de comprovar que ningú podia resultar ferit. Aquesta va ser l'acció, ni més ni menys. Per descomptat, hi va haver crits reivindicatius i algunes persones van tirar més papers al foc. Tot va durar alguns minuts i després seguim el nostre camí".

Detenció ... i fuga

       Va concloure la jornada de vaga general i les nostres dues entrevistades es van reincorporar als seus respectius treballs amb tota normalitat. Així transcorria la quotidianitat fins el 24 d'abril de 2012, gairebé un mes després de la vaga, quan Laura Gómez, que es dirigia al seu treball, va ser detinguda al mig del carrer pels Mossos d'Esquadra. L'esperaven 24 dies de presó sota l'acusació d'incendi, coaccions, delicte contra les llibertats dels treballadors, desordres públics, manifestació il·legal (no comunicada) i altres càrrecs rocambolescos (més enllà del drama personal, les acusacions semblaven fruit de l'humor negre de algun fiscal insomne, pres de les seves obsesions) que sumaven una petició de 31 anys de presó. Segons l'atestat policial, Eva i Laura formaven part d'un grup organitzat per instaurar el terror a la ciutat de Barcelona. En fi, que hi ha volíem arribar: terrorisme pur i dur, ¿pot haver alguna cosa pitjor davant la neta consciència de la gent de bé i la por de qualsevol ciutadà de a peu?

Però, com pot entendre la policia que cremar una caixa amb papers compromet la seguretat ciutadana i de les persones? I què dir de la fiscal: va demanar presó sense fiança per cremar una caixa, quan hi ha acusats d'homicidi que es beneficien sense problemes del pagament d'aquesta delme. On és el principi de proporcionalitat de la justícia?. Per no parlar de l'excel·lent tracte que solen rebre els xoriços de guant blanc.

Segons la Llei d'enjudiciament criminal, la petició de presó sense fiança respon a tres causes: la possibilitat que l'acusat destrueixi proves, la manca d'afecció (quan no es té domicili, treball o família) i el risc de fuga. Cap dels tres supòsits encaixava amb Laura, de manera que hi ha serioses sospites que la fiscal incomplia la pròpia llei. A més, el ministeri públic va al·legar que demanava l'empresonament per evitar la reincidència; és a dir, que a part dels seus amplis coneixements jurídics -els quals se li suposen, malgrat que assenyala anteriorment pel que fa a la llei de enjuiciamiento- la fiscal també posseïa el do de la profecia, o així ho creia ella. Posteriorment, la instrucció judicial va reduir els càrrecs a dos: alteració de l'ordre públic i danys amb agreujant d'incendi ... Acusació que segueix sent ridícula, a tenor dels fets. La petició inicial d'uns 30 anys es va reduir a dos anys i mig.

El mateix dia en què va ser detinguda Laura, el timbre va sonar a les set del matí a casa d'Eva, però ningú els va obrir la porta. Ella ja s'havia anat a treballar. Aviat li va arribar la notícia de la detenció de Laura, per la qual cosa es va dirigir a la comissaria de Les Corts amb la resta de companys de CGT. En aquests moments desconeixia que ella també tenia càrrecs a l'atestat policial, dels qual es va assabentar l'endemà, a la porta dels jutjats. En el sindicat van optar per treure-la de la ciutat; desconnectar el seu mòbil i va estar acompanyada en tot moment per companys de CGT. Les seves entrades i sortides dels locals de la central, o d'altres llocs on fos, sempre es feien en cotxe, ràpidament i amb la companyia de diversos afiliats. Dormia fora de casa i en dies no va acudir a la feina. Però no podia desaparèixer, calia preparar l'estratègia davant l'empresonament de la Laura, que era la major preocupació entre els militants de CGT de Barcelona. Finalment, el 2 maig 2012 va decidir recuperar la normalitat, acudint a la feina i dormint a casa.

El 31 de maig, mentre Eva, Laura i altres membres de CGT escoltaven al Parlament de Catalunya la compareixença del conseller d'Interior Felip Puig i el director general dels Mossos d'Esquadra, Manel Prats, sobre la vaga general del 29 de març del mateix any, Eva va rebre en el seu mòbil una trucada telefònica de la policia autonòmica. Com aconseguir el seu nombre? El missatge: havia de passar en qualsevol moment del dia per comissaria, per tal de recollir una citació per declarar davant la jutgessa del cas. Realitzat el tràmit, després de la declaració va quedar en llibertat amb càrrecs.

Cara i creu de la presó

       La CGT va iniciar des del mateix dia de la detenció de Laura tot tipus de gestions per aconseguir el seu alliberament. Eva recorda que "la solidaritat rebuda tant per part de tota la CGT a tots els llocs, com de diversos moviments socials va ser important. Parlem a la Plaça Catalunya en els actes del 15-M i es van recollir milers de signatures demanant la seva llibertat. Quan es va ocupar Catalunya Ràdio també es va demanar la seva llibertat. És molt important la solidaritat entre diverses organitzacions quan els aparells repressius ens colpegen. També es van realitzar concentracions a ciutats de diversos països".

Tot i que la presó és mal tràngol per a qualsevol, Laura considera que va ser "una experiència positiva" i que "ho van passar pitjor ells que jo", en referència als seus companys i companyes de CGT. Per descomptat, no va estar exempta de tot, ja que "em preocupaven meva família i Eva". La major part de la seva reclusió va tenir lloc a la presó barcelonina de Wad-Ras, a un pas de la que va ser Vila Olímpica dels Jocs de 1992. "Val a dir que vaig estar a la infermeria, on la vida és més fàcil que en mòdul ; només compartia la cel·la amb una companya, quan en el mòdul són set. L'ambient era tranquil, gairebé totes les internes estaven en règim preventiu".

Una altra cosa van ser els cinc dies que va passar Laura a la presó de Can Brians (a Sant Esteve Sesrovires, a uns 35 km de Barcelona), on va ser traslladada per sorpresa. El dia anterior, el seu advocat li havia confirmat que en aquesta jornada podria rebre la visita de la seva família, "però de sobte em van ficar en un furgó, sense donar-me raó d'on anàvem. S'acostava el Primer de Maig i volien allunyar-me de Barcelona, ​​perquè la meva organització no vingués a manifestar-se davant la presó". A Can Brians va estar incomunicada, "el que va ser una sort, perquè l'ambient era molt diferent a Wad-Ras, una cosa insuportable: se sentien crits, baralles ...". Un exemple més de la violació dels drets dels presos a les presons, en aquest cas un trasllat arbitrari i cuasisecret abans d'una trobada autoritzat amb la família. Com bé reflexiona Laura, "es disposa del reclús a caprici de no se sap qui i amb quins fins".

La pressió sindical i d'altres organitzacions civils va ser valuosa perquè Laura pogués ser retornada a Wad-Ras, la infermeria no va abandonar ja fins a sortir en llibertat. Sense aquesta mobilització podría haver ocorregut com amb els dos estudiants detinguts també en la vaga general de 2012, que van passar en mòduls seu temps de presó.

Pobresa i violència simbòlica

       "Quant a les preses, es pot dir que hi ha de tot", comenta Laura. "Algunes són molt bona gent, que de seguida et donen els consells necessaris per portar millor la vida a la presó. El meu cas els sorprenia molt: Tu ets la terrorista aquesta que surt per la tele ?, deien. Em feien bromes i he rigut molt amb elles". Per descomptat, l'estada a la presó mostra de manera palmària les diferències de classe que no només dificulten la supervivència quotidiana de moltíssimes persones, sinó que tancan a les presons a tants membres dels estrats més humils de la societat. "Hi ha gent allà que porta mesos reclosa i no té ni advocat. El nivell cultural és ínfim, no tenen la mínima formació".

Afegida a la pròpia repressió material que suposa el fet de veure tancat en una presó, el poder repressor exerceix una violència simbòlica, per la qual el reclús ha d'assumir que és dolent. Si de la primera violència s'encarreguen les forces de l'ordre públic, la segona va a càrrec de professionals de la psicologia i la medicina, els que pretenen imposar la seva autoritas moral al pres. Per fer més còmoda la seva estada a la presó i amb això fer al pres més dòcil davant l'autoritat i el règim de la presó, l'intern ha d'admetre que la seva reclusió és justa, proporcionada als seus faltes; es tracta d'un penediment de tints religiós, humiliant, que no pretén buscar la veritat social oculta després del delicte sinó anul·lar a qui s'ha comportat de manera improductiu per al sistema. El reclús-tipus, donades les seves mancances de formació, és més susceptible de caure aquest tipus de contrició. Però quan ingressa a la presó algú que no encaixa en aquest esquema, perquè no ha fet res que objectivament li sembli punible ni es reconeix subjectivament com a culpable de res, per força desperta la curiositat dels presos i redobla l'atenció dels professionals: "El psicòleg i el metge em deien que com més aviat m'adaptés, millor per a mi. Jo els responia que no pensava adaptar-me, que aquest no era el meu lloc". I què volien dir adaptar ?: "Assumir com més aviat la condició de presa, apuntar-me a les activitats de la presó, renunciar a les pròpies idees". No obstant això, prosseguia l'assetjament constant per provocar un sentiment de culpa que mai va envair a la Laura. Per contra, la seva millor forma de suportar la reclusió va ser l'ajuda prestada a les seves companyes preses en l'estudi de l'anglès, les matemàtiques i altres matèries, o ajudant-los a fer escrits a les diverses instàncies penitenciàries.

La pantomima d'una acusació

       Laura i Eva creuen que les acusacions que pesen sobre les dues són fruit d'un pla premeditat del govern de la Generalitat encapçalat per Artur Mas, ja que l'executiu autonòmic va assegurar que anava a reprimir amb fermesa les protestes laborals i socials encoratjades per la crisi econòmica i la seva política de retallades del pressupost social.

Durant la instrucció es van realitzar tres peritatges, per part del jutjat, la companyia d'assegurances de la Borsa de Barcelona i la defensa, basats en el vídeo gravat per les càmeres de seguretat de l'edifici de la Borsa. L'acusació atribueix a les encausades la comissió de danys a l'interior de l'immoble, quan tot l'episodi va tenir lloc al mig del carrer i sense que afectés a l'edifici. També se les acusa d'impedir l'evacuació dels treballadors, quan no hi va haver necessitat d'això (cap foc va afectar a l'immoble ni aquest va ser atacat o envaït per ningú). La pròpia gravació rebatia altres acusacions originals, com la del llançament de pedres amb trencament de vidres (inexistent). El delicte en si, si com a tal pot considerar, no arriba ni a la categoria de faltes.

Segons Eva, "el problema és que no es jutgen els fets, sinó la intenció política dels mateixos". A més, el judici ha transcendit a les persones implicades perquè la CGT ha estat encausada com a responsable civil subsidiari, de manera que es tanca el cercle del judici ideològic repressiu. Ens acusen la Fiscalia, la Generalitat i la companyia d'assegurances de la Borsa de Barcelona ". Un judici polític més contra l'anarcosindicalisme català, vella història recurrent de l'Espanya i la Catalunya més ràncies.

Enllaç original en castellà: Revista Rambla.